Carlos Chavero, 'De Duende': “Per a mi la música és una necessitat. No hi ha dia que no agafi la guitarra”

Entrevistes
Tipografia

La música és la seva passió i assegura que no hi ha millor recompensa que rebre el suport del públic durant un concert. Nascut a Reus, teloner de cantants com Melendi o Rosario, De Duende és un cantautor de rumba rock que, actualment, es troba immers en la promoció del seu segon disc, “Rumba a lo Desconocido”, que va veure la llum el 21 de febrer de 2014. Aquest segon álbum, De Duende el defineix com una peça clau en la seva carrera musical. “Aquest disc és la meva il·lusió per seguir cantant”. Se sent feliç amb el resultat i no dubta en explicar-nos que, aviat, començarà a treballar en el seu tercer disc.

Qui és De Duende?
És un noi de Reus que va treure el primer disc amb 21 anys: “A base de trapicheos” amb el suport de Kronborg Records. Aquest primer disc, el vam promocionar com a teloners de Melendi i Rosiario Flores, entre d’altres cantants, però al 2011 la companyia amb la que treballàvem no va poder continuar, de manera que ens vam haver d’espavilar per continuar en el món de la música. 

Pel que fa l’estil, tot i que es va perfilant amb els anys, la meva música és una clara fusió entre la rumba i el rock.

D’on neix la passió per la música?
Des de petit. Recordo que jo cantava i la meva cosina ballava. A banda, el meu pare sempre em posava Manolo Garcia, Camaron… i als 14 anys vaig tenir la meva primera guitarra. A partir d’allà vaig començar a cantar tot el que escrivia. 

La música per a mi és una necessitat. No hi ha dia que no agafi la guitarra. 

Quan vas fer el pas definitiu a voler dedicar-te al món de la música?
Al començament, les cançons que feia les ensenyava als meus amics. Aviat vaig tenir l’oportunitat de fer un concert al Pub Amanda, que ja no existeix. Aquell concert va ser un èxit. A partir d’aquí vaig decidir fer una primera maqueta i  presentar-la a diversos locals. Amb el temps va arribar fins a Kronborg Records moment en el que vaig fer el salt i em vaig professionalitzar.

En el primer disc vas tenir el suport d’una productora. Ara, en canvi, és tot autogestió. Què implica això?
Evidentment, una discogràfica et dona suport en tots els aspectes. En canvi, en l’autogestió tu ho has de fer tot. Treure els diners de la ‘butxaca’ i costejar tot el que implica el procés de fer el disc. He de dir que, per aquest motiu, i malgrat no té el suport d’una discografia, el segon disc té mot de sentiment, tant el meu com el de totes les persones que han treballat al meu costat i han fet possible que “Rumba a lo desconocido” vegi la llum.

De què parlen les teves lletres?
De coses que poden passar a qualsevol persona del carrer. Són lletres amb les tothom s’hi pot sentir identificat. Algunes d’elles, evidentment, són experiències personals. 

Parlem una mica de “Rumba a lo desconocido”…
Va ser un part prematur. Des de l’any 2012 estàvem treballant en aquest nou disc. Tot i així va ser prematur en el sentitque , quan va acabar la promoció del primer disc, no sabia per on encaminar la meva carrera musical. Tenia un primer disc, havia estat teloner de grans cantants, però no sabia quin era el camí a seguir. 

A finals de l’any 2013 va ser quan em vaig plantejar seriosament a què dedicar-me. Va ser en aquell moment quan vaig decidir tirar endavant. Tenia algunes cançons al calaix i d’aquestes en vaig triar les millors per treballar-les i gravar-les. 

De fet, el títol del disc reflecteix, clarament, aquesta decisió. 

En una frase, com definiries el disc?
“Rumba a lo desconocido” és la meva il·lusió per seguir treballant en el món de la música i, també, és un disc amb el qual vull que es tingui en consideració la meva feina.

Et molesten les comparacions amb grups musicals més coneguts?
En absolut. És cert que la rumba i el rock s’assemblen, però res més. El que canvia és la manera que té cadascú d’explicar les coses.

Sents el suport de la gent?
Sí, de fet cada vegada tinc el suport de més gent. Ara, que hem canviat el concepte de concert, m’he adonat que he d’interactuar amb la gent. He de donar resposta al que volen i de fet la gent s’ho passa molt bé en els meus concerts. Abans era més ‘roquero’, cantava una cançó i una versió, i ara he vist que la gent ha d’interactuar amb mi. 

Quin ha estat el moment més bonic de la teva carrera professional?
Quan faig un concert, surto a l’escenari i veig com la gent interactua, que es coneix les meves lletres i canten amb mi. Aquest moment és impagable. No es pot descriure. 

I el més divertit que t’ha passat en un concert? 
Suposo que és la inexperiència. Recordo que al començament, en un concert, teníem una guitarra endollada a l’altre i com li dèiem al tècnic que les guitarres no funcionaven.

Quant de temps necessites per escriure una cançó?
Depèn molt de cada tema. Algunes d’elles he tardat uns dies, i en altres ocasions he necessitat mesos.

Quines són les cançons més especials i les que t’identifiquen del teu repertori?
Les més personals són “Cumpliste condena”, del primer disc. En aquest cas és una lletra molt personal que va dedicada a una amiga meva que va perdre la vida. I yambé em defineix “A tu lado caminar”, una cançó que vaig dedicar al meu pare. 

En canvi, les que defineixen més el meu estil són “Como un bandolero” del primer disc i “Adicto a tu veneno” del segon. 

Parlem de futur. Quins projectes tens?
Ara mateix estem immersos en la promoció d’aquest disc. Quan l’acabem, abans de l’estiu vinent, tenim la idea d’entrar de nou a l’estudi per començar a treballar en un nou disc. 

Quin és el teu somni com a cantant?
Poder viure de la música. Que les meves cançons tinguin acceptació i que la gent se les faci seves.

  

La Ciutat de Lleida utilitza cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència d'usuari, mostrar publicitat adaptada als vostres interessos i recollir dades amb l'objectiu d'analitzar l'audiència amb eines genèriques. Si continueu navegant pel web, entendrem que accepteu la nostra política de cookies.